Pere Casaldàliga celebra els 80 anys a São Félix
Marc Serena Casaldàliga

Uns nens juguen despreocupats a l’ombra d’uns arbres. Són dos mangos preciosos al costat del riu Araguaia. Els va plantar Pere Casaldàliga quan va arribar a São Félix ara fa 40 anys. Estan ben arrelats i van donant fruits. Semblen la metàfora de la presència del balsarenyenc en aquest poble perdut al Mato Grosso del Brasil.

El seu paper en la dinamització de la zona ha estat i és capital. El riu continua sent avui dia el principal punt de trobada dels veïns del poble. Ben a prop hi ha un parell de restaurants, venedors de refrescos de guaranà, bancs per als qui no tenen pressa i paradetes d’artesania. Fa un temps que també hi ha obert un hotelet. São Félix és lluny de ser considerat una destinació turística, però a l’estiu hi ha veïns d’altres pobles que van a banyar-se a la seva praia, a la vora del riu.

São Félix ha crescut. Els últims anys s’ha convertit en una petita capital de la regió. Això es nota en els carrers: alguns estan (rudimentàriament) asfaltats. El trànsit rodat encara no hi és gaire habitual. Tot i això, és tant possible trobar-se un carro tirat per animals com un cotxe d’última generació. El que és fàcil de reconèixer són els que van a peu. Com que la terra vermella de la zona és molt fina, el calçat acaba fàcilment tenyit.

En una de les cases properes al riu, un dels veïns sintonitza Araguaia FM. «100% ao vivo, 100% local», diu el seu lema. Brasil és un dels països on les emissores continuen tenint molta força. En aquests moments sona el programa que cada setmana ofereix la prelatura de São Félix.Abans de l’evangeli, aprofiten per fer un repàs convençut de l’actualitat: drets dels treballadors, globalització, Porto Alegre... Aquí l’Església també entra en política. La diferència és que ho fa al costat dels més pobres.

A pocs minuts a peu del riu hi ha la casa de Pere Casaldàliga. És impossible distingir-la de les altres. Costa saber que hi viuen dos bisbes: Casaldàliga i l’actual, Leonardo Ulrich. Per dins també és equipada com moltes de les cases del voltant: televisió, ordinador... Els seus col•laboradors més pròxims expliquen que el que més els va costar va ser instal•lar-hi una nevera. Van haver de fer-ho d’amagat. El Pere no la volia de cap manera. Insistia que fins que els veïns no en tinguessin, ell no la necessitava.

Amb el temps, Casaldàliga s’ha adaptat als nous avenços tecnològics. Internet s’ha convertit en la manera més pràctica per comunicar-se amb familiars, amics, coneguts, els membres de l’Associació Araguaia... Avui, 16 de febrer, tindrà la bústia de correu electrònic plena de felicitacions de tot el món. Celebra els 80 anys. Ell aprofitarà l’ocasió per tornar a recordar el que realment el preocupa, les causes en les quals ha invertit la vida. La majoria continuen vigents. Brasil és un país enorme i els seus problemes també. Persisteixen les desigualtats internes, el treball forçat, els monocultius, el menyspreu al poble indígena... «Una vegada, un home em va dir que Déu era brasiler. Jo li vaig dir: ‘doncs, el diable, també!’», deixa anar.

El Parkinson va consumint Casaldàliga, però conserva un subtil sentit de l’humor. El seu aspecte és cada cop més fràgil, però continua parlant amb lucidesa. Porta habitualment una camisa senzilla, pantalons prims i unes xancletes. Tant li fa que les portes de casa seva siguin sempre obertes i que pugui rebre una visita en qualsevol moment.

Ara hi acaba d’arribar un grup d’estudiants de l’escola del poble. Els alumnes deuen tenir 12 o 13 anys, però vénen determinats a fer-li unes preguntes per la seva faceta de poeta. Casaldàliga els atén amb cara d’encuriosit, sobretot pel reguitzell d’aparells electrònics que porten. Els fa seure en una taula i els convida a suc de fruita. «Com canvien les coses! Vénen a entrevistar el bisbe amb càmeres digitals, com si fos tan habitual!», diu amb veu alta.

L’entrevista dura una bona estona. Un dels nens treu un llibre de Casaldàliga i li demana que li signi. Ell hi accedeix amb un somriure. S’ha convertit en una institució local. Fins i tot té una avinguda dedicada al seu nom. La seva vida és, a més, de pel•lícula. Ha sobreviscut malàries, amenaces de mort, intents d’expulsió del país i pressions del Vaticà. Francesc Escribano, director de Televisió de Catalunya i el seu biògraf, està treballant en ferm per rodar-la. Sembla que el director seria brasiler i que podria arribar l’any vinent.

Quan el grup de nens ha marxat, Casaldàliga decideix anar a descansar a l’habitació. El Parkinson l’esgota. Per sort, conviu amb la vellesa i la malaltia amb una naturalitat encomiable. La mort tampoc no l’espanta. Abans de retirar-se, s’acomiada amb una anècdota. «A vegades la gent més senzilla és la més sàvia. Recordo la conversa que una vegada vaig tenir amb una vella del poble. Vam parlar de la mort amb molta franquesa. En un moment de la xerrada em va dir: ‘si li he de dir la veritat, senyor bisbe, tinc moltes ganes d’anar al cel’. Em vaig quedar parat. Després va afegir: ‘ara...No tinc pressa, quan em toqui!’».

Article publicat al diari Regió7 el 16 de febrer de 2008.