Molt honorable expresident de la Generalitat de Catalunya, Sr. Pasqual Maragall, amics i membres del Clam, amics i gent de Navarcles, amics de la Fundació s’Olivar de Mallorca, amics que heu vingut en nom de Palou-Rognoni advocats de Barcelona, amics del Consell de Solidaritat de Manresa, amics i gent dels mitjans de comunicació, amics i gent diversa presents en aquest auditori de Navarcles.

Moltes gràcies al Clam, el festival internacional de cinema solidari de Navarcles, per la concessió del premi Pere Casaldàliga d’enguany, que suposa un reconeixement de la nostra tasca pels pobles de l’Àfrica Central en uns moments especialment delicats. No cal dir que en Pere Casaldàliga ha estat per a nosaltres un dels majors estímuls, una llum que hem intentat seguir de lluny en aquesta llarga nit de desinformació, confusió i incomprensió generalitzada del conflicte. La seva immediata carta de suport davant les calúmnies que vam patir fa tres mesos, la tenim gravada al cor. 

Inshuti som una petita peça d’un conjunt de persones i entitats que han treballat i treballen per Rwanda des de fa molts anys i amb algunes de les quals hem tingut la sort de col·laborar. El testimoniatge dels missioners del bisbat va ser la primera llavor i després va venir la col·laboració amb la Fundació s’Olivar de Mallorca, SOS Rwanda-Burundi i AVICA de Bèlgica, el gabinet d’advocats Palou-Rognoni de Barcelona, el Consell de Solidaritat de Manresa, a més d’altres amics i amigues de casa nostra i de l’Àfrica Central que s’han implicat en aquesta lluita, la majoria dels quals, no cal ni dir-ho, mereixerien aquest i d’altres premis semblants molt més que nosaltres. Volem fer presents especialment els qui han donat la vida per aquests pobles, entre ells nou persones de l’Estat espanyol assassinades, dues de les quals del nostre país, la Flors Sirera i en Joaquim Vallmajó.  

El que ha passat i està passant a Rwanda, Burundi i el Congo és molt greu. És el xoc de dos mons, com tan bé ens descriu la gran metàfora de la pel·lícula Avatar. Sí, és així, un exèrcit al servei d’empreses mineres transnacionals destrueix tot el que es troba al seu pas per arribar al cobejat mineral. I de l’altre costat, una gent connectada a la natura circumdant i interconnectada entre ells mateixos i amb els seus avantpassats, que malda per salvar el món on han viscut des de fa molts segles. Potser sembla massa simple, però sovint passa que les coses que semblen complicades en realitat són molt més senzilles. En el cas de l’Àfrica Central, aquest exèrcit es diu Front Patriòtic Ruandès (FPR) i ha estat finalment dut als tribunals a iniciativa de la Fundació s’Olivar de Mallorca i amb el treball del gabinet d’advocats Palou-Rognoni de Barcelona. Un jutge de l’Audiència Nacional espanyola, el Sr. Fernando Andreu Merelles, els ha processat per genocidi. Detenir algun d’aquests militars processats suposaria poder tibar el fil i saber qui hi ha darrere, quins interessos tan forts amaga aquest conflicte, però malauradament el govern espanyol no està col·laborant amb la justícia. La pregunta del cap de Gabinet del Sr. Moratinos al senador mallorquí i amic de s’Olivar, Pere Sampol, aquest dimarts passat als passadissos del Senat dient-li : ¿“qué teneis con Rwanda?”, en lloc de dir-li : com us podem ajudar?, ja mostra la covardia d’un govern que no es vol enfrontar als interessos nord-americans i anglesos a la zona. Un diari tan proper al govern com és Público no pot filtrar el recent informe de l’ONU amb un titular en portada dient : ”Crímenes de guerra en Congo financiados con dinero español”, el dia abans de la visita del ministre de justícia ruandès a Madrid. Ni el secretari d’Estat d’Afers Exteriors pot anar a Rwanda i mostrar-se tan condescendent amb un govern acusat per l’Audiència Nacional d’haver assassinat 9 persones de l’Estat espanyol. Des d’aquí fem una crida perquè el govern espanyol rectifiqui, que els alts responsables polítics espanyols es llegeixin bé les 182 pàgines de l’acte de processament del jutge Andreu, hi reflexionin i es posin a l’alçada de les circumstàncies. 

Rwanda, un país més petit que  Catalunya, ha esdevingut una plataforma militar al servei de grans empreses mineres, sobretot de capital nord-americà i anglès, a fi de controlar i saquejar el gran territori del Congo, la zona més rica de l’Àfrica en minerals tan estratègics com el coltan, l’urani, la cassiterita o la monazita, a més de diamants, or, plata i altres. Les administracions americana i anglesa són els grans valedors del govern ruandès i han estat al seu costat en els moments més decisius i compromesos. La teoria del genocidi únic de l’ètnia tutsi a Rwanda ha esdevingut la clau de volta sobre la qual es legitima el règim. Termes com genocida, negacionista, revisionista, ideòleg del genocidi han esdevingut les armes bàsiques que permeten atacar qualsevol dissidència, com està passant aquests dies amb la Sra. Victoire Ingabire. La Sra. Ingabire, després de 16 anys d’exili, acaba de tornar a Rwanda per presentar-se a les eleccions del mes d’agost, i en tan sols un mes ha vist com condemnaven la seva mare a 30 anys de presó i a un dels seus més pròxims col·laboradors a 19 anys per participació en el genocidi. Caldria fer un seguiment internacional molt rigurós de tot el procés electoral, perquè sabem el que va passar a les anteriors eleccions, però dubtem molt que es faci bé. Quan Human Rights Watch, una ONG molt indulgent amb el règim, ha condemnat aquestes agressions a la Sra. Ingabire, se l’ha titllada de negacionista del genocidi. Ja gairebé només queden ells, la gent del règim, els qui creuen estar nets de tota sospita. Justament això ens ajuda a comprendre que són ells els principals responsables del genocidi del poble ruandès.  

Segons es desprèn de l’acte del jutge Andreu, va ser l’FPR qui va planificar el genocidi. Pel·lícules com Hotel Rwanda, Disparant a gossos, Sometimes in April, El dia en què Déu se’n va anar de viatge o Flors de Rwanda, creen confusió i fan demagògia a partir del dolor de les víctimes, desvirtuant-ne les causes o fins i tot presentant l’FPR com a alliberador. La imatge que a través del cinema, la gran premsa i la majoria de llibres ens hem format del genocidi, fins ara, és que els tutsis han estat les víctimes i els hutus els botxins, quan la realitat és que el planificador de tot plegat ha estat l’exèrcit tutsi de l’FPR i les dues ètnies n’han patit les conseqüències, tant els hutus com els tutsis pobres de Rwanda, però no els tutsis de l’oligarquia que van formar l’FPR i van atacar des de fora del país el 1990, causant la major part de víctimes, i amb matances d’un sadisme extrem van provocar deliberadament la reacció de les milícies hutus el 1994. Per respecte als genocidis jueu, armeni o cambodjà, cal escriure la història de Rwanda correctament i concretar-ne les responsabilitats sense confondre víctimes amb botxins, com està passant des de fa més de 15 anys. Mentre perduri la confusió, l’actual règim ruandès seguirà massacrant, saquejant i destruint a Rwanda i al Congo; per això és tan i tan important la recerca de la veritat. Fins que no es vagi a l’arrel, de poc serviran els projectes humanitaris perquè es reconstruirà sense fonaments. I les responsabilitats no s’aturen en els executors, sinó que cal arribar a qui mou els fils des de darrere l’escenari. Per això, la col·laboració de l’ONU  hauria de ser imprescindible. 

Tanmateix, en un informe recent, a través de falsos testimonis, el Consell de Seguretat de l’ONU ens acusa de finançar la guerrilla hutu que opera a l’est del Congo. Ara bé, nosaltres acusem el Consell de Seguretat de l’ONU del següent :

 1.   Què se n’ha fet de l’informe Gersony de l’ONU que acusava l’FPR de matances massives de població ruandesa el 1994 ? 

2.   Què se n’ha fet de l’informe Hourigan de l’ONU que acusava l’FPR de l’assassinat dels dos presidents hutus de Rwanda i Burundi el 6 d’abril de 1994 ?

 3.   Què se n’ha fet de l’expedient que va obrir la Sra. Carla del Ponte, fiscal del Tribunal Internacional de l’ONU per a Rwanda, a fi d’investigar els assassinats de l’FPR el 1994 ?

I per què el Consell de Seguretat la va destituir immediatament després de l’obertura d’aquest expedient ? 

4.   Què se n’ha fet dels milers i milers de refugiats ruandesos hutus que l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats va lliurar a les autoritats ruandeses el 1996 i 1997 contravenint l’article 33 de la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats que prohibeix taxativament fer tornar cap refugiat al país d’on fuig ? 

5.   Què se n’ha fet de la carta que el senyor jutge de l’Audiència Nacional espanyola Fernando Andreu va enviar l’any passat al Secretari General de l’ONU demanant-li els informes sobre les companyies mineres que operen a l’est del Congo ? 

No parlarem del més que sospitós paper dels cascos blaus a Rwanda el 1994 o al Congo aquests darrers anys ni de l’informe Degni-Segui de l’ONU del 1994 on qualificava les matances a Rwanda de genocidi contra els tutsis i diluïa les matances i responsabilitats de l’FPR, però sí que ens centrarem en aquestes 5 preguntes. Les respostes no són difícils :

 1.   L’informe Gersony, encomanat per l’ONU, que acusava l’FPR d’haver assassinat 30.000 ruandesos en tan sols tres de les deu províncies de Rwanda durant dos mesos del 1994, no s’ha fet mai públic. 

 2.   L’informe Hourigan, encomanat per l’ONU, que acusava l’FPR d’haver assassinat els dos presidents de Rwanda i Burundi, fet clau que va desencadenar l’inici de les matances genocides a Rwanda, no s’ha fet mai públic. 

3.   El Tribunal de l’ONU per a Rwanda ha jutjat aquests darrers 15 anys només responsables hutus i ni un sol responsable tutsi, i l’expedient que va obrir l’exfiscal Carla del Ponte s’ha tancat. 

4.   Els refugiats que l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats va lliurar a l’FPR  van ser assassinats sistemàticament nit rere nit des de finals de 1996 i tot el 1997, així com els escassos testimonis que ho van presenciar, entre ells un equip de tres persones de Metges del Món del qual formava part la manresana Flors Sirera.  

 5.   El Consell de Seguretat de l’ONU ha tirat endavant un informe que acusa ONGs i missioners d’estar finançant la guerrilla hutu del Congo, però el Secretari General no s’ha dignat respondre la carta del Sr. jutge espanyol sobre les companyies mineres. 

Davant de tot això, nosaltres, membres de petites associacions treballant per l’aclariment dels fets esdevinguts a l’Àfrica Central aquests darrers vint anys ACUSEM el Consell de Seguretat i el Secretari General de l’ONU de dues coses molt simples :   

1. Protegir els poderosos. 

2. Oprimir els febles 

Moltes gràcies. 

Navarcles, 28 de febrer del 2010 

Signat : Fina Farrés, Mingu Haro, Jordi Pons i Joan Casòliva - Associació Inshuti.